Seu Vella de Lleida de Nit

Quan la nit cobreix Lleida amb el seu vel, la Seu Vella s’alça, majestuosa i fiel. Torre que mira, vigila i reposa, des de l’altura, silent i poderosa.

Les estrelles dansen en un cel serè, il·luminant el claustre amb un foc discret. Les pedres antigues murmuren històries, de guerres, de fe i de velles glòries.

Les ombres juguen entre arcs gòtics, creant figures de somnis místics. Els passos ressonen en el buit profund, recordant veus d’un temps fecund.

La lluna banya amb argent la torre, i el vent xiuxiueja secrets que no s’esborren. És la veu de Lleida, l’eco de l’ahir, la fortalesa que mai vol dormir.

Seu Vella de nit, far de memòria, guaita l’esperit, custodi de la història. S–alcen les pregàries, s’apaga el crit, mentre la ciutat somia sota el seu llit.